Fotografia de Rodríguez, Juantxu. 1988. Españoles en USA. Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP)
La Francesca Ribas Rodriguez va fer la carrera a Barcelona a on va obtenir títol de Química Farmacéutica en el any 1956.
Durant els anys després de la Guerra Civil va treballar com assistent de laboratori al Sanatori de Puig d’Olena amb el Dr. Francesc Ribas i Soberano.
Fou Investigadora i Directora de laboratori en l’àmbit dels estudis cardiovasculars a Baylor College of Medicine de 1972-2000 a Houston, Texas a on va contribuir amb els seus coneixements i diverses publicacions.
El 1979 va co-fundar amb el seu marit, David Cardus, l‘AICS, (American Institute for Catalan Studies) a Houston, Texas, el primer Casal d'Estats Units amb caràcter social i cultural dedicat a la tasca de promoció de la llengua i la cultura catalana. Va ser membre de la Junta Directiva de l’AICS de 1984 fins a 2004.
El novembre de 2004 va ser guardonada amb el Premi Batista i Roca. Guardó d’atorgament anual instituït i convocat per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) per reconèixer la tasca que duen a terme els catalans i catalanòfils de fora per mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement dels Països Catalans i la cultura catalana a l’exterior.
El pare Francesc Ribas, gran metge humanista català, va ser diputat al Parlament de Catalunya i metge del President Lluís Companys, essent qui va inculcar a la seva filla un gran amor per la ciència i la terra catalana.
Es van exiliar a França, però va viure uns anys als Pirineus. Allà era primordial ajudar els catalans, jueus i tots aquells perseguits pels nazis. Va ser un temps de moltes emocions i situacions que van fer madurar la noia de tretze, catorze i quinze anys. Un record que va servà sempre a la memòria.
L’experiència de la Francesca Ribas en retornar a Catalunya, on va haver d’aprendre el castellà i fer els estudis del batxillerat espanyol, va ser decisiva per al seu futur. Era una bona estudiant i en va sortir amb un mestratge de farmàcia i els exàmens del PHD.
Va haver d'estudiar molt va omplir aquells anys sota l’ofec del franquisme i el pitjor era que més d’una vegada, si parlava català, li deien que parlés “en cristià”. Ella esperava que mai més Catalunya no hagués de passar per una època de crueltat i d’humiliació tan terrible com aquella.
A França va conèixer en David Cardús, que més tard esdevindria el seu marit amb qui va tenir quatre fills, set nets i un besnet. Varen coincidir en tot allò que era la seva filosofia de vida compartint l'amor per la ciència, la família i la identitat fent possible establir els somnis i il·lusions plens de recerca i innovació de un firmament ple d'estels. Alhora no perdien de vista mai els seus orígens, la identitat i la tradició .
Amb aquest bagatge i malgrat haver viscut nou anys a França i quaranta-tres als Estats Units d’Amèrica, el seu amor per Catalunya restava viu al llarg del temps i va mirar de servir-la en tots els aspectes sempre que li va ser possible.
Un exemple d’aquesta devoció pel seu país, va fer que ella i el seu espòs fundessin ja fa quaranta anys l’American Institute for Catalan Studies a Houston (Texas).
A més de les activitats socials que varen organitzar per els socis i les seves families, cal destacar la celebració de les festes tradicionals catalanes, la publicació d’un butlletí de notícies catalanes titulat Catalonia Today, que s’editàba tres cops l’any en llengua anglesa i catalana. També varen traduïr i publicar alguns llibres catalans com, per exemple: Incerta Glòria de Joan Sales, Public Power in Catalonia de Philip Taylor, Jr i The Catalan Nation and its People de Josep Carner-Ribalta.
També va participar com representant de l’American Institute for Catalan Studies en la Primera i Segona Trobades de Casals Catalans Arreu del Món, que es van celebrar a Barcelona essent membre del Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior de la Generalitat de Catalunya.
La Francesca va morir a Houston el dia 19 de març de 2013 a l’edat de 88 anys.
Sempre serà recordada per la seva alegria, el seu gran sentit de l’humor, senzillesa, generositat i, sobre tot, pel seu gran amor a Catalunya en l’esperança de veure-la independent.
Amb la força i curiositat de la seva mirada, així com el foc i la dolçor del seu somriure, no ha deixat mai de ser una inspiració per a tots els que s’han sentit propers, acollits per la gran dona que amb el seu exemple mai deixarà de ser.
En el 50è aniversari de l'aterratge lunar, recordem al Dr David Cardús (Barcelona 1922 – Houston 2003), el metge de l'espai.
El Dr. Cardús fou un cardiòleg i matemàtic. El 1957 va emigrar a l'EUA. La seva investigació es va centrar en la fisiologia de l'exercici i l'espai, col·laborant en la preparació de la primera missió tripulada de la NASA i en posteriors projectes conjunts de la NASA i Baylor.
On the 50th Anniversary of the lunar landing, we remember Dr. David Cardus (Barcelona 1922– Houston 2003), the Physician of Space.
Dr. Cardus was both a Cardiologist and Mathematician. In 1957 he immigrated to the US where he practiced physiology and medicine at Baylor College of Medicine and mathematics at Rice University in Houston Texas.
His research focused on the physiology of exercise and space and collaborated in the preparation of NASA's first manned mission and subsequent joint projects with NASA and Baylor.
Fotografia de Rodriguez, Juantxu. 1988. Españoles en USA.
David Murgadas esdevé un dels guitarristas catalans més prolífics dins el món guitarrístic català. De formació clàssica amb Guillem Bernabé a Rubí, a l’Escola d’Arts Musicals Luthier de Barcelona i amb el mestre José Tomás, deixeble d’Andres Segovia al Conservatori Superior de Música d’ Alacant, s’especialitza també en el repertori del Renaixement i Barroc i amb els intruments antics de corda polsada -viola de mà, llaüt, tiorba i guitarra barroca a l’Esmuc i al Conservatori de Toulouse. Es professor superior de guitarra clàssica i Màster en la praxis de la interpretació de la música antiga.
Des de l’any 2008 es professor i director artístic del SONA A GUITARRA: Curs d’orquestra de guitarres i Concurs Internacional per a joves guitarristes i professor al Conservatori Professional de Música d’Igualada des de l’any 1995
Reconegut a nivell internacional David Murgadas realitza concerts, cursos i conferències arreu. Es creador de diversos grups de cambra i ha realitzat diverses gravacions en Cd. Cal destacar el Cd CODEX amb obres de Santiago de Murzia on ha versionat les peces originals amb la incorporació d’instruments de la cultura catalana: sac de gemecs, viola de roda, flautí, flabiol i percussions.
Dona a conèixer el repertori per a guitarra dels segles XVII i XVIII, encara força desconegut, en format de concert i conferències.
Per aquest concert David Murgadas utilitza un instrument històric –la guitarra barroca- construit al 2007 pel luthier australià Peter Bifin.
David Murgadas is one of the most prolific Catalan guitarists of his time, with classical training under Professor Guillem Bernabe, in Rubí, in the Musical Arts Luthier School in Barcelona and with Professor José Tomás, a pupil of Andres Segovia at the Conservatory of Music of Alicante. He specializes in the Renaissance and Baroque period with the ancient instruments of pulsed-string vihuela, lute, theorbo and Baroque guitar at the Conservatory of Toulouse. He is a renown classical guitar teacher and a Master in the practice of the interpretation of baroque and classical music.
Since 2008, he is professor and artistic director of the SOUNDS LIKE a GUITAR course, an orchestral guitar course and international competition for young guitarists. He is also a professor at the Professional Conservatory of Music in Igualada, Catalonia since 1995.
International renown, David Murgadas, performs concerts, courses and conferences around the world. He is the creator of several chamber music ensembles and has made several Cd recordings, include the CODEX Cd with works of Santiago de Murzia, where he has orchestrated several version of the original works adding several instruments of the Catalan culture: bagpipes, viola, flute and percussion.
He performs the 17th and 18th century repertoire, still relatively unknown, in the form of concerts and lectures. For this concert David Murgadas utilizes a historical instrument, the Baroque guitar, built in 2007 by the Australian, Peter Bifin.
The American Institute for Catalan Studies, AICS, a non-profit association in Houston, Texas will be organizing concerts for David Murgadas, a classical baroque guitarist from Catalonia from January 2 to January 9th 2018
Despite the political situation in Catalonia during the Reapers War and Siege of Barcelona, the musical culture does not take a downfall, on the contrary, it thrives and the popular songs and dances of the time rekindled the damaged villages. The Spanish and Catalan guitar, known today as Baroque guitar, was the most popular instrument. Almost everyone had one and played many of the dances that were popular at that time. Since that time, the “guitarrística” culture has been unstoppable.
This program highlights a variety of the most important composers of the Crown of Aragon and the Crown of Castile, including: Gaspar Sanz, Francesc de Guerau, Santiago de Murzia and Antonio de Santa Cruz. Of the latter composer, David Murgadas has transcribed and performed many of the original manuscripts in concert.
The American Institute for Catalan Studies, AICS, a non-profit association in Houston, Texas will be organizing concerts for David Murgadas, a classical baroque guitarist from Catalonia from January 2 to January 9th 2018
En Pau Casals va presentar-se així a la recepció de l'ONU el 1971 en recollir la medalla de la pau...
I avui que soc jo qui rep un premi, vull retre homenatge a tots els Catalans que per mes d’una generació son fora de la nostra estimada terra.
SOM CATALANS I FEM HISTORIA,
I ara vull compartir la meva amb vosaltres amb l’esperança que tots els que hi són a l’exterior facin el mateix, per poder esdevenir la memòria que tot país mereix de no ser mai oblidat, pels que van marxar, els seus descendents, i els que vindran...
PERTANYO A UNA FAMÍLIA QUE DUU CATALUNYA A L’ADN…
Tinc la sort de provenir d una nissaga excepcional que ha treballat amb passió per esdevenir una Catalunya independent.
Les tres ultimes generacions de la meva família han dedicat somnis i esforços a servir a Catalunya en diferents àmbits.
El meu avi matern, el Dr. Francesc Ribas Soberano, fill d’una família modesta de Reus, al 1907 es trasllada a Barcelona per a estudiar Medicina.
A París s’especialitza en malalties pulmonars i viatja a Suècia per conèixer el seu sistema de Seguretat Social.
Amic d’en Lluís Companys, també va ser el seu metge personal.
Afiliat a Esquerra Republicana, es presenta a les eleccions al Parlament l’any 1932 sortint elegit Diputat.
No obstant la seva vida política, no abandona mai la seva activitat com a metge i el mateix any, funda i dirigeix el Sanatori Antituberculosi del Puig d’Olena, considerat ja en aquella època com un dels millors i mes avançats d’Europa.
El 1934, nomenat representant de la Generalitat de Catalunya a la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic, va ocupar-se del finançament, així com de la normalització de l’ús del català en les reunions professionals i administratives.
El Sanatori va ser l’eina de la seva missió, un objectiu frustrat per la guerra i l’exili.
Va millorar les condicions sanitàries del seu país, organitzant un sistema d’assistència social de Qualitat i Equitatiu.
El meu avi era Progressista, Republicà i Independentista,
Però, per damunt de tot, ell es considerava un Humanista…
El meu avi patern, en Jaume Cardús Reig, treballador mercantil i sindicalista català, president de la Joventut Catalanista al 1916, fou militant del CADCI, associació política i social, fundada el 1903 a Barcelona.
Col·laborador de les publicacions “La Nació”, “El Diluvio” i “Lluita”.
Al 1920 forma un grup de tendència socialista dins del CADCI anomenat el Soviet, amb publicació pròpia.
L'agost del 1934 fou elegit president del CADCI i durant els fets del 6 d'octubre va donar suport a la proclamació de la República Catalana d’en Lluís Companys, raó per la qual fou empresonat.
El meu pare, el Dr. David Cardús Pascual, Cardiòleg i Matemàtic, va ser pioner en l'estudi dels efectes físics dels viatges espacials en els éssers humans, formant part al 1958 del primer programa espacial de la NASA, el Projecte Mercury.
Anys després, dirigiria un projecte de la NASA per desenvolupar una càmera de dormir giratòria que simulava la gravetat, la màquina centrifuga dissenyada per ell mateix.
Va rebre reconeixement de Catalunya mitjançant guardons com: la medalla Narcís Monturiol, el Doctorat Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, entre d’altres.
Científic i humanista va fundar diverses entitats culturals i científiques, destacant l’AICS, American Institute for Catalan Studies, i la NAFCA (North American Federation of Catalan Associations), per consolidar els Casals dels Estats Units i Canada.
La meva mare, la Francesca Ribas Rodríguez, guanyadora del Premi IPECC del 2004, amb la carrera de Química Farmacèutica, va ser una gran companya i col.laboradora, primer del meu Avi i desprès del meu Pare.
Durant 20 anys va dirigir el laboratori a on es realitzaven les proves pels estudis cardiovasculars.
A finals dels 70', amb el meu pare varen fundar l ‘AICS, el primer Casal d'Estats Units amb caràcter social i cultural.
Tothom la coneixia per la seva alegria, el seu gran sentit de l’humor, la seva senzillesa, generositat i, sobre tot, pel seu gran amor per Catalunya amb l’esperança de veure-la independent.
Jo vaig néixer a Barcelona durant els primers anys de la postguerra emigrant als 6 anys a Houston, tornant sovint a Catalunya els estius i gaudint de meravelloses estades amb els meus estimats avis, oncles, germans i cosins.
En viure a Mèxic durant 8 anys, vaig tenir l'oportunitat d'involucrar-me amb una comunitat catalana forta i dinàmica, que havia emigrat durant la Guerra Civil espanyola.
Al tornar a Houston al 1984 per fer un Màster en Relacions Internacionals i Sistemes d’Informació i treballant com a consultora pels principals centres de salut i empreses d'energia, vaig sentir la necessitat, donades les meves profundes arrels catalanes, d’estudiar de forma autodidacta la llengua i la cultura catalana.
El 1998 vaig oferir-me com a voluntària l’AICS com a directora del Comitè de Joventut.
Des de juliol de 2003, ja com a Presidenta de l'entitat i amb una junta Directiva molt forta i efectiva, hem desenvolupat nous programes i activitats amb especial cura per l’obtenció de finançament per als diversos projectes culturals, així com el disseny i administració de les nostres xarxes socials; culminant amb la publicació trimestral en angles i català de la nostra revista CATALONIA per donar a conèixer Catalunya en tots els àmbits.
Desitjo poder dur a terme la tasca d’honorar i promoure la meva estimada Catalunya amb el mateix amor i la devoció que els meus avantpassats, acompanyada dels meus principals i fidels col.laboradors; la Mayte Duarte, en Jordi Guillem, la Roslyn Smith, els membres de la Junta de la FIEC i tots els seguidors de la nostra lluita democràtica.
Dono les gracies el gran organitzador, Xavier Tudela, i a l’IPECC pel reconeixement de la Meva tasca, així com als que m’heu ensenyat i m’heu recolzat durant tot el camí.
Visca Catalunya ||*||
I AM CATALAN ...
Stated Pau Casals as he presented himself at the reception of the United Nations in 1971 when he received the medal of peace ...
And today, as I receive an award, I want to pay tribute to all Catalans who, for more than a generation, live outside our beloved land.
WE ARE CATALANS AND WE MAKE HISTORY…
So now I will share mine with you, in the hope that all of those who live abroad, do the same, in order to be able to become the memory that every country deserves, in order to never be forgotten, by those who left, their descendants, and those who are still to come ...
I BELONG TO A FAMILY THAT CONTAINS CATALONIA IN OUR DNA ...
I am fortunate to come from an exceptional succession (line) of ancestors who have worked passionately towards Catalonia’s independence.
The three last generations of my family have dedicated dreams and efforts to serve Catalonia within different fields.
My maternal grandfather, Dr. Francesc Ribas Soberano, son of a modest family from Reus, in 1907 moved to Barcelona to study medicine.
In Paris, he specialized in lung diseases and traveled to Sweden to find out about their Social Security system.
Friend of Catalan President Lluís Companys, he was also his personal physician.
Affiliated to Esquerra Republicana, he presented himself as Senator in the Parliamentary elections of 1932 and successfully won the election.
Despite his political life, he never abandoned his career as a pulmonary physician and in 1932, he founded and directed the Puig d'Olena Antituberculosis Sanatorium, considered one of the best and most advanced in Europe.
In 1934, he was appointed Representative of the Generalitat de Catalunya to the Administrative Board of the Hospital Clínic where he manage the financing, as well as the normalization of the use of Catalan in both professional and administrative aspects.
The Sanatorium was the tool of its mission, a goal frustrated by war and exile…
He improved the health conditions of his country by creating and organizing a Social Security system characterized by quality and equality.
My grandfather was Progressive, Republican and Independently minded.
But, above all, he was considered a Humanitarian ...
My paternal grandfather, Jaume Cardús Reig, a Catalan businessman and trade unionist, President of the Catalanist Youth in 1916, was a member of CADCI, a political and social association founded in 1903 in Barcelona.
Contributor to the publications "La Nación", "El Diluvio" and "Lucha", in 1920 he formed a group with socialist tendencies within the CADCI called the “Soviet”, his own publication.
In August of 1934 he was elected President of CADCI and during the events of October 6, he supported the proclamation of the Catalan Republic of President Lluís Companys, reason for which he was imprisoned.
My father, Dr. David Cardús Pascual, Cardiologist and Mathematician, pioneered the study of the physical effects of space travel in humans in 1958, forming part of the Mercury Project, the first space program in NASA.
Years later, he would lead a NASA project to develop a rotating sleeping chamber simulating gravity, the centrifugal machine, designed by himself.
He received recognition from Catalonia through awards such as: the Narcís Monturiol medal, the Doctorate in Honoris Causa from the Autonomous University of Barcelona and the Sant Jordi Cross from the Generalitat, among others.
Both a scientist and a humanist, he founded several cultural and scientific entities, specifically, AICS, the American Institute for Catalan Studies, and NAFCA (North American Federation of Catalan Associations), to consolidate the cultural efforts of the Catalan Casal Organizations in the United States and Canada.
My mother, Francesca Ribas Rodriguez, winner of the 2004 IPECC award, obtained a degree in Pharmaceutical Chemistry and was a great companion and collaborator, first to my grandfather and later to my father.
For 20 years she organized the laboratory where tests were conducted for the cardiovascular studies. At the end of the 70 's, she cofounded along with my father, AICS, the first Catalan organization in United States characterized by both social and cultural projects.
Everyone knew her for her joy, her great sense of humor, her generosity and, above all, for her great love for Catalonia with the hope of seeing her homeland become independent.
I was born in Barcelona during the first years of the postwar and emigrated, at age 6, to Houston, frequently returning to Catalonia in the summers and enjoying wonderful stays with my dear grandparents, uncles, sibblings and cousins.
When living in Mexico for 8 years, I had the opportunity to get involved with a strong and dynamic Catalan community, who had emigrated during the Spanish Civil War.
Upon returning to Houston in 1984, to complete an MBA in International Relations and Information Systems, while I worked as a consultant for the healthcare industry and energy sector, I felt the need, given my deep Catalan roots, to focus towards studying the Catalan language and culture.
In 1998, I volunteered for AICS as Director of the Youth Committee and since July 2003, as the President of the nonprofit organization, along with a very strong and effective board of directors, we developed new programs and activities with special attention to obtaining funding for various cultural projects, as well as the design and administration of our social networks; culminating with the quarterly publication in English and Catalan of our magazine CATALONIA which promotes all aspects of Catalan culture.
I want to be able to carry out the task of honoring and promoting my beloved Catalonia with the same love and devotion exhibited by my ancestors, accompanied by my main and faithful collaborators; Mayte Duarte, Jordi Guillem, Roslyn Smith, the members of the FIEC Board and all the followers of our democratic struggle.
I thank IPECC for the recognition of my work, as well as those of you who have guided and supported me along the way.
(Barcelona 1926-2011) fou un defensor i un eficaç divulgador de la llengua, la cultura, la història i la unitat dels Països Catalans.
Per ell, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent i l’Alguer, formaven una unitat indestriable: la nació catalana. El seu objectiu prioritari, tant a la seva trajectòria dins l’IPECC i el CAOC com a la seva participació en plataformes polítiques, cíviques i culturals, fou sempre conciliar voluntats i unir esforços per aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme. El 1978 fou membre fundador de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), on exercí el càrrec de secretari i, a partir del 1997, de president. El mateix any participà activament en la fundació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) i en fou secretari general, càrrec que exercí fins que n’assumí la presidència el 2001.
Va desplegar una incansable activitat com a agitador cívic i divulgador de la història, organitzant centenars d’activitats com ara visites culturals i històriques, commemoracions de dates de significació patriòtica i erecció de monuments i plaques commemoratives. L’escenari de totes aquestes activitats no era únicament l’interior dels Països Catalans, sinó a tot el món, gràcies a les intenses relacions que tenia amb els casals catalans de l’exterior. Entre les principals activitats impulsades des de l’IPECC, destaquen la creació i l’impuls dels premis Josep Maria Batista i Roca atorgats pel treball per la llengua i la cultura catalanes a l’exterior, la construcció de monuments a personalitats catalanes a l’Argentina, Alemanya o Bèlgica, la promoció de viatges per conèixer l’expansió catalana a la Mediterrània i les petjades catalanes, a Centreeuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.
Etnòleg, historiador i polític, figura senyera del nacionalisme català.
Estudià Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona i Antropologia a Oxford.
Fou un dels fundadors de l´Arxiu d´Antropologia i Folklore, molt actiu en el camp de l’excursionisme i fundador dels Minyons de Muntanya (1927) i de Palestra (1930), organitzacions decisives per a la formació de l’esperit cívic i nacional de Catalunya. Anà a Londres (1938) com a Delegat de la Generalitat de Catalunya i delegat personal del President Lluís Companys en una missió important de caràcter internacional. Fou impulsor i secretari del Consell Nacional de Catalunya (1940) creat a aquella ciutat amb la presidència de Carles Pi i Sunyer.
Professor a Cambridge, esmerçà primordialment el seu llarg exili, però, al servei de Catalunya: representà el Pen Català, defensà els drets del poble català a la Unesco i a altres instàncies internacionals, propulsà la creació de l’Anglo Catalan Society, presidí més endavant el Consell Nacional Català sorgit de la I Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic (1953), establí les assemblees de Pau i Treva a Toluges i donà nombroses conferències arreu d’Europa, a més d’impulsar la publicació de la revista VIDA NOVA (1954).
Retornat el 1976 activà encara més la seva tasca nacionalista; entre les noves iniciatives cal destacar la fundació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català. Propugnà sempre per a la nació catalana el més clar independentisme i no deixà mai d’alertar-nos sobre la precarietat i els perills de les solucions autonòmiques.
Fill d’una família modesta que el 1898 es desplaça a Tarragona i, el 1907, es trasllada a Barcelona quan mor el pare. Francesc Ribas estudia Medicina a la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1915.
El 1928, marxa a viure a Paris per especialitzar-se en malalties pulmonars, especialment en Tisiologia, amb el professor Emile Sergent Emile Sergent a l’Hôpital de la Charité i en Cardiologia amb Camille Lian, primer especialista en diagnosticar un infart, de l’Hôpital de Tenont.
Mentre és a la capital francesa, fa diversos viatges a Suècia per conèixer el seu sistema de Seguretat Social i, també, visita diferents centres antituberculosos del centre d’Europa.
Amic de Lluís Companys i, també, el seu metge, Francesc Ribas i Soberano s’afilia a Esquerra Republicana el 1931, adscrit al sector més independentista del partit Es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1932 i surt elegit diputat. Participa activament en les comissions de Sanitat, Justícia i Pressupostos.
No abandona la seva activitat com a metge i, el mateix any 1932, funda i dirigeix el Sanatori Antituberculós del Puig d’Olena, al municipi de Sant Quirze de Safaja. A l’acte inaugural, hi assisteixen el president Macià i el seu mestre Emile Sergent.
El 1934, Francesc Ribas i Soberano és nomenat representant de la Generalitat a la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic des d’on es preocupa pel finançament de l’Hospital i per la normalització de l’ús del català en les reunions professionals i en els documents administratius del centre. L'any 1935, impulsa la creació d’un Servei d’Urgències i generalitza l'atenció durant 24 hores. Aquest Servei té un paper fonamental en la formació d'alguns cirurgians que destacaran posteriorment per la seva actuació durant la Guerra Civil com ara Moises Broggi, Josep Maria Massons, Francesc Jimeno i Vidal o Josep Usua Mariné. Crea el primer centre de Transfusió sanguinia en col·laboració amb els doctors Duran i Jordà que van idear un sistema de refrigeració, emmagatzemament i transport de la sang als hospitals de campanya al frront i que dirigirà el doctor Manuel Miserachs Rigalt.
Al maig del 36 i a iniciativa del doctor Corachan, conseller de Sanitat i Assitència Social va presidir una comissió del Parlament de Catalunya per tal de redactar un projecte de llei d'Assistència Social bassat en els seus coneixements del sistema de seguretat social suec. Al mateix temps és nomenat també cap dels Serveis d'Assistència Antituberculosa i el novembre del 1937 passa a ser un dels membres designats del Consell Administratiu de l'Hospital Clínic.
A finals del 38, s’exilia a Oceja, a la Catalunya Nord amb la família on acull a destacades personalitats com la família Torres. L’abril del 1943, torna clandestinament i s’amaga al Mas Blanc prop de Centelles i del Sanatori de Puig d'Olena per seguir ocupant-se de la seva direcció. En acabar la II Guerra Mundial el 1945 es lliura a les autoritats franquistes.
El Tribunal de Responsabilitats Polítiques en considerar-lo un element perillós el 1947 el condemna a ser desterrat fora de Catalunya i a no poder exercir a menys de 100 km als voltants de Barcelona essent confinat a Alacant on s'instal·la i exerceix de metge fins al 1962. La seva filla, la farmacèutica Francesca Ribas, després de conèixer-se a l'exili, es casa amb el cardiòleg català David Cardús, el metge que s'estableix a Houston, estat de Texas, com a professor del Baylor.
El doctor Francesc Ribas Soberano per motius de salut torna a Barcelona on hi mor el 8 de maig del 1965.
El seu net Ignasi Fortuny Ribas escriu al seu llibre de l'any 2015 de Pagès Editors, De la Catalunya Nord a la Catalunya Sud. Història d'una família transfronterera:
El meu avi matern va tenir tres grans obsessions, diu l’autor del llibre: que es curés la tuberculosi, veure implementar-se la seguretat social, i la llibertat del seu país. Ens falta la tercera.
Malauradament als 56 anys de la seva pèrdua els seus tres grans somnis encara estan vigents i pendents:
1.- La tuberculosi es resisteix a retrocedir a Catalunya. La incidència de la malaltia, que baixa molt lentament, és superior a la mitjana d'Espanya i dels països de la UE. (Publicat 29/12/2016 El País.)
2.- Encara s'ha de garantir que a la sanitat pública catalana no es generin pacients de primera i pacients de segona, que no hi hagi empreses que s’enriqueixin a costa d’un dret bàsic, i que els i les treballadores tinguin unes condicions dignes.
3.-I pel que fa a la llibertat del seu país, que és el nostre, hi estem treballant de valent!
bibliografia
J. Calbet, JM i Corbella, J. Diccionari Biogràfic de Metges Catalans. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana i Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona, 1981-1983.
Història de l'Hospital Clínic de Barcelona. Un centenari: 1906-2006. Barcelona: Hospital Clínic i Facultat de Medicina UB, 2006
Uncertain Glory [Incerta glòria]. Houston: American Institute for Catalan Studies, 2002. (Trad. David H. Rosenthal)
Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l'Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d'una família d'hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l'òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.
Crescut en un entorn catòlic, durant l'adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l'inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l'ortodòxia de la disciplina del partit.
Treballa a l'Extensió d'Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d'altres. Es casa l'any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l'uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l'any 1942.
Després de passar per l'Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d'infanteria de l'exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d'Informació Militar (SIM), sota l'acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.
El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s'exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s'estableix a Mèxic. Aprèn l'ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d'altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l'Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L'Atlàntida, Canigó, La nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).
L'any 1948 retorna a Catalunya amb l'objectiu d'editar en català tant com es pogués". S'estableix a Barcelona on treballa a l'editorial Ariel, com a conseller literari. L'any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l'exili en el volum Viatge d'un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l'edició d'obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l'editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d'autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.
Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l'editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d'aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del Diamant, Mirall Trencat, Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d'algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d'història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.
D'entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l'autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de "cosa inspirada". No trobo altra manera d'expressar allò que enclou de misteriòs una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».
Joan Sales desitja per al Club Editor "novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú", segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d'estendre l'ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l'antinovel·la o el desafiament a l'intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l'època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l'anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d'Unió Democràtica de Catalunya.
El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.
La primera versió d'Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d'Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l'últim capítol, "Últimes notícies", en una novel·la separada, El vent de la nit. De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana. Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l'autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, "Últimes notícies", en una novel·la independent, que el mateix autor ja s'havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l'edició definitiva d'una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta.
El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l'atmosfera enrarida de la Catalunya de l'època.
L'any 1977 pot reintegrar-se a l'administració pública, i dirigeix l'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.
Joan Sales mor a Barcelona l'any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d'altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.
L'any 2012 se celebren nombrosos actes en commemoració del centenari del seu naixement, i es preparen reedicions crítiques de la seva obra.
