FRANCESCA RIBAS I RODRÍGUEZ

Fotografia de Rodríguez,  Juantxu. 1988. Españoles en USA. Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP)

La Francesca Ribas Rodriguez va fer la carrera a Barcelona a on va obtenir títol de Química Farmacéutica en el any 1956.

Durant els anys després de la Guerra Civil va treballar com assistent de laboratori al Sanatori de Puig d’Olena amb el Dr. Francesc Ribas i Soberano.

Fou Investigadora i Directora de laboratori en l’àmbit dels estudis cardiovasculars a Baylor College of Medicine de 1972-2000 a Houston, Texas a on va contribuir amb els seus coneixements i  diverses publicacions.

El 1979 va co-fundar amb el seu marit, David Cardus,  l‘AICS, (American Institute for Catalan Studies) a Houston, Texas,  el primer Casal d'Estats Units amb caràcter social i cultural dedicat a la tasca de promoció de la llengua i la cultura catalana. Va ser membre de la Junta Directiva de l’AICS de 1984 fins a 2004.

El novembre de 2004 va ser guardonada amb el Premi Batista i Roca. Guardó d’atorgament anual instituït i convocat per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) per reconèixer la tasca que duen a terme els catalans i catalanòfils de fora per mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement dels Països Catalans i la cultura catalana a l’exterior.

El pare Francesc Ribas, gran metge humanista català, va ser diputat al Parlament de Catalunya i metge
del President Lluís Companys, essent qui va inculcar a la seva filla un gran amor per la ciència i la terra catalana. 

Es van exiliar a França, però va viure uns anys als Pirineus. Allà era primordial ajudar els catalans, jueus i tots aquells perseguits pels nazis. Va ser un temps de moltes emocions i situacions que van fer madurar la noia de tretze, catorze i quinze anys. Un record que va servà sempre a la memòria.

L’experiència de la Francesca Ribas en retornar a Catalunya, on va haver d’aprendre el castellà i fer els estudis del batxillerat espanyol, va ser decisiva per al seu futur. Era una bona estudiant i en va sortir amb un mestratge de farmàcia i els exàmens del PHD. 

Va haver d'estudiar molt va omplir aquells anys sota l’ofec del franquisme i el pitjor era que més d’una vegada, si parlava català, li deien que parlés “en cristià”. Ella esperava que mai més Catalunya no hagués de passar per una època de crueltat i d’humiliació tan terrible com aquella. 

A França va conèixer en David Cardús, que més tard esdevindria el seu marit amb qui va tenir quatre fills, set nets i un besnet. Varen coincidir en tot allò que era la seva filosofia de vida compartint l'amor per la ciència, la família i la identitat fent possible establir els somnis i il·lusions plens de recerca i innovació de un firmament ple d'estels. Alhora no perdien de vista mai els seus orígens, la identitat i la tradició .

Amb aquest bagatge i malgrat haver viscut nou anys a França i quaranta-tres als Estats Units d’Amèrica, el seu amor per Catalunya restava viu al llarg del temps i va mirar de servir-la en tots els aspectes sempre que li va ser possible.

Un exemple d’aquesta devoció pel seu país, va fer que ella i el seu espòs fundessin ja fa quaranta anys l’American Institute for Catalan Studies a Houston (Texas).

A més de les activitats socials que varen organitzar per els socis i les seves families, cal destacar la celebració de les festes tradicionals catalanes, la publicació d’un butlletí de notícies catalanes titulat Catalonia Today, que s’editàba tres cops l’any en llengua anglesa i catalana. També varen traduïr i publicar alguns llibres catalans com, per exemple: Incerta Glòria de Joan Sales, Public Power in Catalonia de Philip Taylor, Jr i The Catalan Nation and its People de Josep Carner-Ribalta. 

També va participar com representant de l’American Institute for Catalan Studies en la Primera i Segona Trobades de Casals Catalans Arreu del Món, que es van celebrar a Barcelona essent membre del Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior de la Generalitat de Catalunya.

La Francesca va morir a Houston el dia 19 de març de 2013 a l’edat de 88 anys.

Sempre serà recordada per la seva alegria, el seu gran sentit de l’humor, senzillesa, generositat i, sobre tot, pel seu gran amor a Catalunya en l’esperança de veure-la independent.

Amb la força i curiositat de la seva mirada, així com el foc i la dolçor del seu somriure, no ha deixat mai de ser una inspiració per a tots els que s’han sentit propers, acollits per la gran dona que amb el seu exemple mai deixarà de ser.