AICS-CATALONIA: EL CAGANER & EL TIÓ DE NADAL: CATALAN CHRISTMAS TRADITIONS

Catalonia is known for it´s often unusual traditions and Christmas time in the region is no exception. This article explains the mystery of two important figures that appear in the festive season – El Caganer and El Tió de Nadal.

Often found among the more traditional Nativity scene setting is El Caganer (or the crapper). This funny figure, which traditionally takes the form of a gnome-type figurine, is often depicted in a red cap (barretina) with his trousers down and defecating! This bare-bottomed figure is said to bring good luck and his popularity has spread in recent years. El Caganer can be seen throughout Catalonia as well as other areas of Spain (Murcia), Portugal and Italy (Naples).

Nowadays, caganer figures are available in many different forms, including key politicians, football players, and even the pope (!) and are available to buy at Barcelona´s Christmas markets.

The origin of the Caganer isn´t entirely clear but he is believed to have appeared in Nativity scenes by the late 17th Century. Some claim that his faeces represent the fertilizing of the Earth within the Nativity scene and consequently ensuring that the scene would be fertile for the following year. Others claim he is a response to comtemporary social issues such as immigration and some claim El Caganer borders on blasphemy. The Caganer is largely tolerated in Catholic counties but opinion is divided as to whether Caganers are totally appropriate in Nativity scenes.

El Caga tió or El tió de Nadal is a popular fixture throughout Catalonia at Christmas. El Tió is quite literally a smiley pooing Christmas log with a red Catalan beret, perched on stick legs and covered by a blanket. Children traditionally look after El Caga tió from 8th December (Dia de la Immaculada Concepció) until Christmas Eve, when he is placed by a fireplace and sung to. Whilst singing, children hit this cheerful pooing log with a stick before leaving the room to pray for presents (at which point, parents sneakily place presents under the blanket). Upon returning, children are met with a load of presents (typically sweets) that have been pooed out of the log.

The Tió de Nadal, now available to buy in Christmas markets across Barcelona, dates back several centuries to a time when the fireplace was a central part of family life. Traditionally, the log was burned after Christmas celebrations were over and its ashes scattered on the crops to promote fertility.

So, get ready to celebrate this festive season Catalan-style and be sure to pick up your very own Caganer or Tió de Nadal at the Christmas markets in December!

Font: http://www.bizflats.com/blog/el-caganer-and-el-cagatio

L'ORIGEN DE FER CAGAR EL TIÓ

Des del 8 de desembre, a moltes llars catalanes, cada dia alimentem el Tió de Nadal i el tapem amb una manteta perquè no passi fred a la nit. Contraposadament, el dia de Nadal animem la mainada a pegar al Tió amb un bastó engrescant-lo cridant “Fort, fort!!!” repetidament per fer-lo cagar alhora que li cantem una cançó tradicional.

Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. Un cop alimentat, se’l fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l’àpat familiar.

Dit això, ens cal revisar i ressituar la tradició del Tió de Nadal, un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya.

Originàriament, el Tió era un tronc encès, un tió de la llar de foc, que ens regalava l’escalfor per suportar la cruesa de l’hivern i la llum per a les llargues nits. Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc

La tradició del Tió de Nadal expressa reciprocitat d’afectes, la mainada té cura del Tió, l’alimenta i l’abriga, i el Tió, en correspondència, ens regala escalfor per suportar el fred ‘hivern i llum per veure a les fosques. Però d’on vénen els cops de bastó?

Per atiar un tió encès a la llar de foc, per animar el foc removent els tions, i per tal de no cremar-nos, ens ajudem d’un atiador o d’una branca. La pèrdua d’un dels elements, la llar de foc, ha desvirtuat el ritus; segurament, colpejar el Tió emula el fet d’atiar-lo quan cremava.

Avui, és un tronc amb potetes amb una carona somrient, una barretina vermella i/o una manteta, ja que, a la majoria de les cases, no tenim llar de foc per encendre el Tió. Com que el Tió no crema, podem animar-lo a que ens regali acaronant-lo, cantant-li, donant-li uns copets suaus…

HISTÒRIA DEL CAGANER

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la nostre imatgeria popular nadalenca.

La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura en el pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació per part dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’iconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes diades.

La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga”, o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota d’un pont, darrera d’un paller o en un altre indret ocult –ja que seria una manca de respecte que aquesta figura estigués situada en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del Naixement o pels qui van a adorar Jesús-, és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui: “On és el caganer?”, a fi que s’entretingui buscant-lo.

El caganer no apareix d’una manera exclusiva en els pessebres, sinó que també és present en altres formes de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu en les anomenades “rajoles del oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en castellà i en català, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica.És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc –al final del segle XVII o al començament del segle XVIII-, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que abocà, sobre tot , en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment havien estat menyspreats.Dins de l’impuls del barroc i d’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adient i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret als llavis o fumar una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Pel que fa referència a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que d’uns trenta anys ençà en fabriquen també models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles als carrers. A part d’aquestes tipologies, que són les més comunes, hi ha també models vestits amb la indumentària hebraica.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat, o amb motiu d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·lecionistes, creen models insòlits i especials. Actualment representa individus molt variats com ara polítics, guàrdies civils, reis mags, pare noel, monges, pastors, jugadors del Barça o l’Espanyol, bruixes, negres, legionaris romans o bombers sense deixar d’estar en la seva posició característica. El pagès no ha deixat però de ser la forma més popular.