Va brotar menudeta, com un petit botó, envoltada per les seves germanes nascudes com ella, d’aquell tall tant espinós.
Com van poder sortir unes floretes tan maques?
Vestides de vellut vermell i protegides amb ungles punxegudes de color verd, que sortien del seu cos, desprenien una olor tan agradable!
Aquella roseta mirava al seu voltant, les seves parentes vestien de diferents colors. Hi havien de grogues, de roses i…, totes elles igual de boniques.
Vivia en un jardí amb moltes amigues de diferents famílies: margarides, clavells, lliris, campanetes... Fora del jardí, en el bosc, eren observades per la ginesta, la menta, la farigola i d'altres plantes aromàtiques.
Era el mes d’abril, als volts de Sant Jordi; quan de sobte, va sentir un cop sec que li segava la vida. Es va veure embotida en un vestit platejat al costat d’una espiga verda que plorava com ella. Uns llassos les mantenien lligades pel tronc i no sabien per què.
La van posar en un cistell amb altres germanes seves que no coneixia de res, i que anaven engalanades com ella.
Un home va acostar-se i a canvi d’uns diners va emportar-se-la amb ell, va oferir-la com obsequi a la seva esposa, ella feliç li va fer un petó apassionat i li va oferir un llibre. Tots dos es fongueren en una forta abraçada i llavors la rosa va entendre el sentit del seu destí, perquè l’havien pres de la seva llar.
Ella i les seves germanes eren el símbol del amor, de l’amistat, una flama de pau encesa, el somriure de la cordialitat, de la passió a la mare, l'estimació per la núvia, l’esposa o la germana…
En definitiva, el reconeixement de l'amor a les dones de la vida d’un home.
La mestressa l'havia alliberat del vestit que havien encolomat i juntament amb la seva companya l’espiga va desar-les dins d’un gerro amb aigua fresca. En sentir-se valorades i preuades varen poder gaudir de la seva simbòlica missió, del seu destí: mantenir la tradició del que és un gest amorós.
Mª, Lluïsa López Ferré
12-9-2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada