Translate

dilluns, 8 de maig de 2017

FRANCESC RIBAS I SOBERANO


Fill d’una família modesta que el 1898 es desplaça a Tarragona i, el 1907, es trasllada a Barcelona quan mor el pare. Francesc Ribas estudia Medicina a la Universitat de Barcelona i es llicencia el 1915.
El 1928, marxa a viure a Paris per especialitzar-se en malalties pulmonars, especialment en Tisiologia, amb el professor Emile Sergent Emile Sergent a l’Hôpital de la Charité i en Cardiologia amb Camille Lian, primer especialista en diagnosticar un infart, de l’Hôpital de Tenont.
Mentre és a la capital francesa, fa diversos viatges a Suècia per conèixer el seu sistema de Seguretat Social i, també, visita diferents centres antituberculosos del centre d’Europa.
Amic de Lluís Companys i, també, el seu metge, Francesc Ribas i Soberano s’afilia a Esquerra Republicana el 1931, adscrit al sector més independentista del partit Es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1932 i surt elegit diputat. Participa activament en les comissions de Sanitat, Justícia i Pressupostos.
No abandona la seva activitat com a metge i, el mateix any 1932, funda i dirigeix el Sanatori Antituberculós del Puig d’Olena, al municipi de Sant Quirze de Safaja. A l’acte inaugural, hi assisteixen el president Macià i el seu mestre Emile Sergent.

El 1934, Francesc Ribas i Soberano és nomenat representant de la Generalitat a la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic des d’on es preocupa pel finançament de l’Hospital i per la normalització de l’ús del català en les reunions professionals i en els documents administratius del centre. L'any 1935, impulsa la creació d’un Servei d’Urgències i generalitza l'atenció durant 24 hores. Aquest Servei té un paper fonamental en la formació d'alguns cirurgians que destacaran posteriorment per la seva actuació durant la Guerra Civil com ara Moises Broggi, Josep Maria Massons, Francesc Jimeno i Vidal o Josep Usua Mariné. Crea el primer centre de Transfusió sanguinia en col·laboració amb els doctors Duran i Jordà que van idear un sistema de refrigeració, emmagatzemament i transport de la sang als hospitals de campanya al frront i que dirigirà el doctor Manuel Miserachs Rigalt. 

Al maig del 36 i a iniciativa del doctor Corachan, conseller de Sanitat i Assitència Social va presidir una comissió del Parlament de Catalunya per tal de redactar un projecte de llei d'Assistència Social bassat en els seus coneixements del sistema de seguretat social suec. Al mateix temps és nomenat també cap dels Serveis d'Assistència Antituberculosa i el novembre del 1937 passa a ser un dels membres designats del Consell Administratiu de l'Hospital Clínic.

A finals del 38, s’exilia a Oceja, a la Catalunya Nord amb la família on acull a destacades personalitats com la família Torres. L’abril del 1943, torna clandestinament i s’amaga al Mas Blanc prop de Centelles i del Sanatori de Puig d'Olena per seguir ocupant-se de la seva direcció. En acabar la II Guerra Mundial el 1945 es lliura a les autoritats franquistes.

El Tribunal de Responsabilitats Polítiques  en considerar-lo un element perillós el 1947 el condemna a ser desterrat fora de Catalunya i a no poder exercir a menys de 100 km als voltants de Barcelona essent confinat a Alacant on s'instal·la i exerceix de metge fins al 1962.  La seva filla, la farmacèutica Francesca Ribas, després de conèixer-se a l'exili, es casa amb el cardiòleg català David Cardús, el metge que s'estableix a Houston, estat de Texas, com a professor del Baylor.

El doctor Francesc Ribas Soberano per motius de salut torna a Barcelona on hi mor el 8 de maig del 1965.

El seu net Ignasi Fortuny Ribas escriu al seu llibre de l'any 2015 de Pagès Editors, De la Catalunya Nord a la Catalunya Sud. Història d'una família transfronterera
El meu avi matern va tenir tres grans obsessions, diu l’autor del llibre: que es curés la tuberculosi, veure implementar-se la seguretat social, i la llibertat del seu país. Ens falta la tercera.

Malauradament als 53 anys de la seva pèrdua els seus tres grans somnis encara estan vigents i pendents:

1.- La tuberculosi es resisteix a retrocedir a Catalunya. La incidència de la malaltia, que baixa molt lentament, és superior a la mitjana d'Espanya i dels països de la UE. (Publicat 29/12/2016 El País.)

2.- Encara s'ha de garantir que a la sanitat pública catalana no es generin pacients de primera i pacients de segona, que no hi hagi empreses que s’enriqueixin a costa d’un dret bàsic, i que els i les treballadores tinguin unes condicions dignes.

3.-I pel que fa a la llibertat del seu país, que és el nostre, hi estem treballant de valent!

bibliografia



  •  J. Calbet, JM i Corbella, J. Diccionari Biogràfic de Metges Catalans. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana i Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona, 1981-1983.
  • Història de l'Hospital Clínic de Barcelona. Un centenari: 1906-2006. Barcelona: Hospital Clínic i Facultat de Medicina UB, 2006

  • webgrafia